Cementiri d'elefants

Penedit, diu: "no he pogut trobar res millor"

Entrecuix de pernil dolç

Entrecuix de pernil dolç

embolicat amb cel·lofana del Corte Inglés,

fent olor de totes les aromes possibles

al mercat de planta baixa,

sense saber quina és l’essència real,

l’única de genuïna, aquella que et separa de la resta d’entrecuixes,

per poder-ne visualitzar els replecs de baba interior

i misteris glandulars en forma de crits

que provoquen espasmes, no al meu cos, sinó a la meva memòria.

Esperma immòbil, vagina pètria, pits flàmbics, orgasme caduc,

sexe innecessari i ineficient, sexe excloent: sexe de camp d’extermini.

Vagines grandiloqüents que m’inunden la medul·la de bilis sexual

infectat d’amor etern.

Òrgans sexuals deshidratats, ressaca de sexes vells i bruts,

sense atributs, ni mai coneguts,

contactes carnals gestionats amb presses

que et duen massa ràpid al destí fetal o fatal,

Conglomerat animal que desafia el mal, combatent tot allò banal,

amb una dosi de líquid seminal.

Després de llegir aquest poema, la Joana va decidir trencar la relació amb en Roger. Les paraules, que per a ell eren dolces i amoroses sorgides de les seves entranyes de la manera més honesta, per a ella eren un insult i una injúria a la seva dignitat com a dona, però sobretot, i això és el que més li dolia, no estava d’acord amb la descripció de la seva vulva. Els seus llavis inferiors eren, potser, una de les creacions de la natura més atractiva i fascinant. Comparar el seu parrús amb el pernil dolç era traspassar tots els límits.

En Roger estava desolat. El seu amor més pur havia set rebutjat de la manera més vergonyosa. Les circumstàncies eren pitjors que una lapidació pública a la plaça major. Els seus sentiments topaven amb la incomprensió més absoluta i es repetia per a ell mateix aquell principi periodístic: “quan hi ha una falla en la comunicació, sempre és culpa de l’emissor”. Aquesta idea el feia barrinar sobre com trobar un altre canal de comunicació més eficaç per transmetre les seves emocions a la Joana. Ja havia quedat clar que la virtut de la paraula no era el seu fort.

En Roger es va tancar a la seva habitació durant tres dies i tres nits senceres sense menjar ni dormir. Només fumava i bevia te negre. A la fi d’aquest període de clausura en va sortir amb una peça musical acabada. Havia traduït tot allò que volia dir al llenguatge musical i el resultat era força satisfactori. El ritme del tema era en 7/8, amb melodies variades que combinaven de manera intel·ligent diversos passatges de grans cançons conegudes, amb aportacions pròpies, tot recollit en una mescla electrònica suggerent, ballable, això era important, s’havia de poder ballar, si no la música, a la Joana, no li interessava. Per acabar-ho de rematar també tenia un parell de moments intensos que podien fer la delícia a qualsevol discoteca de les pitiüses.

La Joana va comparar aquella obra musical amb un avortament sense anestèsia, practicat a una mare prenyada de tres bessons, en què ni tan sols la mateixa mare sobreviu, i el pare es tira del setè pis de la maternitat de l’hospital obturant el trànsit en hora punta de la ciutat. Va dir textualment: “mai, l’adjectiu industrial, havia escaigut tan adequadament a una música, però parlem d’un “industrial” tirant a petroquímica, quelcom altament tòxic, corrosiu, inflamable i, perquè no, radioactiu també, tot plegat ubicat en un extraradi on inclús el formigó està malalt”. La Joana va assegurar que allò, aquella merda, la feria intensament dins seu, que sentia unes punxades al crani insuportables, i que només podia pensar en clavar-se el bolígraf que tenia entre les mans a les orelles per estripar-se els timpans i, perquè no, rebentar-se els globus oculars també, i estalviar-se la visió d’aquell ésser estúpid amb qui temps enrere havia festejat.

Un fracàs el pot tenir tothom. Dos, ja són més difícils d’assimilar. En Roger tornava a casa caminant els 7 quilòmetres que separen el domicili de la seva enamorada del seu. Plorava desconsoladament i tenia la cara i les mans plenes de mocs.

Segur que va ser un General qui va dir allò de: “a situacions desesperades, mesures desesperades”. En Roger estava disposat a tot, la situació havia escalat a la categoria de conflicte bèl·lico-emocional en setanta-dues hores. Però aquest “tot”, no era un “tot” cursi, naïf i estúpid com aquell de l’esquerra independentista “ho volem tot”; no. El seu, era un tot de debò. El seu tot era una amenaça, una declaració d’intencions. El seu era un “tot” cap-i-cua, rodó, complet, definitiu.

Després de valorar diverses opcions a seguir en el seu conflicte, va resoldre que el més encertat era demanar consell professional. Feia tard a la visita amb el psicòleg.

El psicòleg li desaconsellà presentar-se despullat a la feina de la seva enamorada i obsequiar-la amb una dansa d’aparellament ritual centre-africana. Fins aquell moment, aquesta era la carta amagada dins la màniga d’en Roger. A cas era un incompetent aquell psicòleg, o potser tenia raó? En Roger va seguir el seu consell i va desestimar la idea. Al cap i a la fi, el professional era l’altre.

Però tots sabem que ningú es guarda un as a la màniga per no fer-lo servir.

L’ordre d’allunyament va ser la primera mesura del jutge. Seguidament se li reclamaven quinze mil euros en conceptes varis per reparar els danys emocionals causats a la Joana i a les tres secretàries que comparteixen l’oficina amb ella. La seva dansa i l’exhibició pública dels seus genitals, que un dels testimonis va qualificar de grotescament ofensius, van provocar greus traumes emocionals en les víctimes. A efectes pràctics, qualsevol que llegís la sentència pensaria que l’acusat havia entrat a l’oficina de la víctima nu, i amb una faca amb les mans. El jutge havia rebaixat el seu membre a la categoria d’arma blanca. Allò que duia a les mans, en realitat, era un ram de flors.

Com en tot judici, l’acusat sempre té l’última paraula. En aquest moment en Roger va aprofitar per fer palesa la manca de sensibilitat poètica i literària, tant del jutge com de la víctima, i de tots els presents, per afegir, finalment: fuck you Joana, -a tall de justícia poètica- mentre li guinyava l’ull a la fiscal tot pensant com de bé la deu xumar amb aquella pinta de filla de militar.

Efemèrides de dimarts

Vaig néixer un dimarts i he mort un dimecres,

que resulta ser el mateix dia que aquell dimarts.

Entremig s’han succeït molts dimarts i molts dimecres,

però menys diumenges dels que recorda un abstemi.

Si no has sigut fidel, probablement no has après res encara.

Si no has après a estimar pensaràs que no has sigut feliç. Mentida.

Has estimat fins a l’hora d’esmorzar

i t’han estimat, nomès, fins el moment d’anar a dormir.

Això no és mentida. Alguns sóm així d’estúpids,

d’altres, així compromeses.

T’has disfressat el dia equivocat i t’has despullat a la platja errònia,

però tot i això, coneixies els llavis adequats amb el tacte del nas,

com els nadons saben on és la teta

i els gats neixen sabent que han de defecar a la terra.

Però allò que més em manca és veure’t fumar, nua,

mentre et toques el cabell perquè està brut

i parles de la possibilitat que, aquest cop sí,

hagi disparat a l’òvul del dimarts adequat,

un dimecres qualsevol.

Ampliació del camp de batalla

Copio el títol de la primera novel·la de Houellebecq.

Un divendres qualsevol de final de mes.

– Bon dia – dic.

– Bon dia.

– Vinc a veure el plè – dic.

– És vostè periodista?

– No! Déu me’n guard – no comencem bé. Mai ningú m’havia ofès tant fins el dia d’avui.

Pobre urbano, penso. No té pinta de ser d’aquells que torturen, tot el contrari. Cara amable, barba blanca, educat (aquests són els pitjors). Passo el control de seguretat. Revisen la bossa. Només hi ha aigua, tabac i oh! Condons! Ni la més remota idea de quants mesos deu fer que estan aquí… M’acredito i em diuen que m’esperi, que la sala pels visitants és plena, que quan surti algú, podrem entrar, doncs no sóc l’únic que espera. Hi ha tres jovenets, de vint-i-pocs i amb corbata dos d’ells i la noia sembla que vingui de, o vagi a una comunió, seguint el plè en una tablet. L’intuïció em diu que convergeixen una mica, però aquestes altures la intuïció no serveix de res a l’hora d’encertar tendències polítiques. Podrien ser d’esquerra, del PP o inclús d’iniciativa. Ull!! Podrien ser uns anarquistes!

Espero una hora. Ens venen a buscar. Ens acompanyen fins la sala de plens. Entrem. Està petat de gent, no hi ha lloc i haig de fer més d’una filigrana per avançar entre la gent i poder seure a l’altra banda de la banqueta. Al costat unes entusiastes del Trias aplaudint tot el que diu. Imbècils.

La informació és bàsica. És l’arma de destrucció més potent que hi ha. S’ha de saber sempre qui hi tens al costat. Tinc el mòbil a mà. És fàcil investigar. Observo la sala plenària. La dreta rancia de l’Ajuntament se situa davant meu, els tinc de cara, convergents i peperos ocupen mig hemicicle. L’esquerra rancia de l’Ajuntament els tinc tots d’esquena ( quina metàfora, penso! ), socialistes, iniciativa, un regidor d’esquerra, i en Laporta. Sí, Joan Laporta és regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha gent que hauria de prendre’s la jornada de reflexió electoral seriosament.

Parlen molt i no s’escolten gaire. Quan un socialista interpel·la l’alcalde, aquest s’aixeca i va a fer un riu. Quan una altra socialista interpel·la a una altra regidora del govern, aquesta ja no hi és. Tots veuen molta aigua i fan més cas al mòbil que altra cosa. Parlen, se succeeixen els temes de l’ordre del dia sense acords ni conclusions, i tots repiquen les dents esperant el brillant moment en el qual fotran el camp d’allà i abandonaran aquest circ, aquesta burla de proporcions ridícules i catastròfiques.

No hi ha debats d’altura. Ni tant sols debats a nivell del mar. Però tots els membres de l’Ajuntament desprenen una aura màgica d’orgull i satisfacció pel càrrec que ocupen. De debò esteu orgullosos d’aquesta ciutat? Jo he crescut al Raval. Conec la ciutat que governeu. M’he fumat centenars de cigarrets davant del bar Aurora, palplantat just en el punt on van matar al tal Benítez a cops de genoll. He sigut feliç vivint a Sants durant cinc anys, fent birres pels voltants de Can Vies i pensant: quin barri més collonut! He presenciat el desallotjament de la gran Via, davant la UB d’universitat, quan estava ocupada: quina puta salvatjada! He vist els antiavalots disparar des de dins les furgonetes contra la gent a menys de cinc metres. He vist com el Raval es trasnformava, primer a poc a poc, i després molt ràpid. He vist com aquell bar de sota casa que era com una segona residència, canviava de nom, de propietaris i de menú. Hi he demanat un cafè en català i no m’han entès. L’he demanat en castellà i no m’han entès. Ho he fet en anglès i m’han entès a la primera. He vist com l’amo del Pastís, en veure entrar una colla de guiris, els hi feia un xiulet tot indicant un cartell a l’entrada que resa: Erasmus go home. No els va voler servir cap copa per què deia que cridaven massa. Jo era allà i vaig aplaudir. He vist skaters trencar-se la crisma davant del Macba i se m’ha escapat un somriure. Alguna gent m’ha dit que no van al Raval per què pensen que és perillós. A mi em sembla més perillosa la seva ignorància. Viuen a Sarrià o a barris amb carrers majors o grans, amb places amb esglèsies en comptes de mesquites improvistzades. He vist com la secreta reduïa a un borratxo, que enunciava a crits tenir el sida i ser de Lleida, a cops de culata de pistola. Una prostituta afincada al Raval durant molts anys ens explicava un dia que el problema de la prostitució al barri no eren ni les putes, ni els clients, ni tant sols els proxenetes. El problema era la polícia.

Però no tant sols és tot això, i més que es podria explicar. Es percep una resignació que es manifesta en molts idiomes, en català, en castellà i en úrdu, principalment, però també en cenetanrs d’altres idiomes que semblen no acabar d’entendre allò que realment els agradaria poder dir de Barcelona. És una puta llàstima tot plegat.

Surto del plè amb un altre senyor que també sembla estar-ne tip. A fora un policia vestit de paisà ens espera, ens acompanyarà a la porta de sortida. L’home demana per anar al lavabo i el poli li indica el camí i diu: – ja t’acompanyo. A mi, un secreta em diu que m’acompanya al lavabo i se m’escapa el pipi a l’instant.

El temps reafirma la idoneïtat d’alguns topònims urbans. El forat de la vergonya n’és un exemple. Avui, el pas del temps també està reafirmant i donant sentit al títol del documental Ciutat Morta. Se m’acut que, fins que la toponímia d’una ciutat no reculli totes les seves injustícies passades, no podrà ser mai un lloc on dur-hi una vida digne i honesta. Això es planteja com una feina inhumana, costosa, i una lluita sense fi ni treves ni oblit ni perdó, ni molt menys compassió. Els valors cristians utilitzeu-vos per justificar les vostres versions falses davant dels jutges.

La ciutat acabarà sent un lloc on només s’hi vagi a lluitar?

La ciutat és ja un camp de batalla.

L’hem de fer habitable un altre cop al preu que sigui.

Aleshores, potser tornaré.

Aleshores, molts podrem tornar per quedar-nos-hi.

Sense títol

“La religió és violenta, irracional, intolerant, aliada del racisme i el tribalisme, inverteix en la ignorància, és hostil envers el lliurepensament, despectiva envers les dones i coactiva envers els nens”

Cristopher Hitchens, Dios no és bueno

El meu poble hi havia un grup que tenia una cançó que deia: “que tendrá que ver una cosa con la otra y que tendrá que ver…”. Doncs això, no en tinc ni idea, però les coses a vegades surten tal com ragen.

Com pot passar amb moltes novel·les o pel·lícules, a vegades una trama secundària ens crida molt més l’atenció que no pas la línia argumental principal. El dissabte llegia a la revista digital el Núvol que Michel Houellebecq ha suspès la presentació de la seva última novel·la i ha abandonat París. El llibre sortia a la venda el mateix dimecres dels atemptats a la redacció de Charlie Hebdo, on un dels seus amics hi va perdre la vida, i on, a més a més, Michel Houllebecq era el protagonista de la portada d’aquella setmana. La seva nova novel·la planteja una França l’any 2022 governada per un partit islamista. La polèmica ha sigut sempre un dels aliments de Houellebecq. Des d’aquella sentència a Plataforma que resa “l’islam és la religió més estúpida del món”, per la qual va haver de passar per un procés judicial del qual va sortir-ne absolt de tota responsabilitat, fins a frases tant fines com la de la novel·la La possibilitat d’una illa, on el somni ocult d’un palestí és acostar-se a una soldat israelita en un check-point i dir-li “et menjaré tota la franja de Gaza”, Houellebecq sembla que faci seva alguna d’aquelles màximes, que no recordo d’on surt, però que ve a dir quelcom així: sinó ofens a ningú, allò que escrius no serveix per a res.

Subscric aquesta última frase. Completament. Per a mi és gairebé un estil de vida. O una vida amb estil. Com preferiu. Però més enllà de la fortuna, o la mala fortuna d’algunes de les frases de Houellebecq, em sembla preferible destacar la labor gegantina d’aquest autor a l’hora de mostrar-nos la realitat del món on vivim en termes estrictament distopics. Cada novel·la de Houellebecq és un esforç per trencar aquesta idea de llunyania de la societat occidental entre la seva realitat democràtica, lliure i preciosa, i un futur distopic, que no te perquè ser ni millor ni pitjor, sinó diferent. A última instància, ens està dient que vivim immersos en aquests conceptes distòpics que tant hem llegit, pensant en Orwell, o en ficcions de desastres naturals, demogràfics o ètics. Pensant en futurs racistes, belics o catastròfics. No cal pensar tant. Hi estem ficats amb la merda fins al coll. La realitat camina a cada pas cap a un futur distòpic, essent un equilibri constant entre la maldat i els mecanismes de control de la població i la voluntat transformadora dels ideals utòpics. La realitat sembla insistir constantment en demostrar a les voluntats transformadores del passat el seu fracàs absolut. Com deia Walter Benjamin, el feixisme és només una vara per mesurar revolucions fallides. La realitat supera la ficció, o més aviat, la ficció no té més remei que ser un mirall de la realitat, o en cas contrari, el resultat serà alguna novel·leta històrica que te la promocionaran als matins de tv3, o et donaran un premi dins del mundillu literari barceloní. Un fracàs estrepitós en termes artístics i estètics i un èxit rotund en termes comercials. La distòpia té un morbo del qual la utòpia n’està completament mancada: la possibilitat de ser real, certa, tangible.

La crueltat que ens presenta la distòpia és saber-la identificar a temps. La infàmia és passejar-se un diumenge per París amb abrics negres enaltint la llibertat d’expressió després d’amenaçar els grecs amb les pitjors pestes si guanya l’esquerra. La infàmia és detenir advocats defensors el mateix dia del judici. Detenir i acusar de terrorisme anarquista a algú per haver anat a visitar a la presó a algú altre. Empresonar periodistes per dir allò que no s’ha de sentir. Criminalitzar la societat com si fossim nens retardats que no saben allò que es fan. La distopia que ens ocupa redueix tots els seus arguments en un de sol: l’ús i la gestió del monopoli de la violència. L’únic punt en comú de totes les democràcies occidentals. També, allò que uneix totes les ficcions distòpiques. L’únic programa electoral. L’única columna que realment suporta aquesta suposada societat lliure en la qual vivim. Últimament em creuava pel cap -de manera reiterada- la idea de cremar el meu passaport. Em semblava un acte últim de romanticisme estúpid, però d’aquí poc el tornarem a necessitar. L’espai Schengen té els dies comptats.

Em repugna la política, els seus actors, les seves mentides i la seva policia. Em repugnen aquestes democràcies que no són més que marcs legals per donar via lliure als somnis més humits del capitalisme. Em repugnen els reis i al seva descendència, els cònsols, els ambaixadors, els emprenedors, els militars, els militants, els capellans, els periodistes esportius, els convergents i “peperus” i les seves dones amb massa operacions estètiques que han perdut tota condició orgànica, els progres i les putes banderes i, com un dels dibuixants supervivents de Charlie Hebdo, em fot vomitar i m’ulcera la mucosa interna que tota aquesta gentussa surti al carrer a defensar les llibertats i es facin passar per amics nostres. Allò que realment m’agradaria és que tots aquests titelles comencessin a témer també la distòpia, que com ja s’ha dit, no té perquè plantejar un futur pitjor, sinó diferent, i aquesta diferència és la que marcarà un abans i un després. Algun dia aprendrem a desafiar aquest monopoli i aleshores no sabreu d’on us baixen les osties, que us cauran a manta. El futur distòpic també serà negatiu des del vostre punt de vista, i l’única opció serà que ens detingueu i assassineu a tots, cosa que segur que ja s’està contemplant com a possible, o més aviat, probable. La por no canviarà de bàndol sinó que regnarà a les dues bandes per igual.

Paraula d’un optimista.

“Fill meu, si algun dia sents parlar de progrés, fuig corrents, doncs només volen esclavitzar-te”

Albert Cossery, Los araganes del valle fértil

 

Recomanació. Un llibre d’aquests que sempre hi tornes: Andreu Domingo, Descenso literario a los infiernos demográficos. Anagrama, colección ensayos.

On vas, espavilat?

Aquella, no va ser una resposta proporcionada. S’hauria pogut considerar com a tal en cas que, la víctima, presa d’una rauxa desproporcionada, hagués fet quelcom deshonest davant l’autoritat. Aleshores, sí. L’autoritat té els seus mecanismes per defensar-se de la violència espontània d’un ciutadà enfollit.

Però aquest, no és el cas.

La situació que ens ocupa és força menys teatral, i molt més carregada d’aquella funesta tragèdia, fruit de la injustícia.

Fill d’una ètnia remota del nord d’Àfrica que desconec, en Heikal tornava cap a casa escurçant distàncies per carrerons coneguts només per ell, i pocs d’altres, que feien el trajecte de tornada més curt, però més solitari. Estava convençut que era capaç de fer i desfer pels carrers del barri amb els ulls clucs sense perdre’s mai. Es coneixia el barri com el palmell de la seva mà, però en aquest cas, era cert. Se’l coneixia.

En Heikal caminava dret, no pas com la majoria d’éssers que passaven pel seu costat, en alguns casos en carrerons tan estrets que era impossible evitar el contacte físic amb ells. Sentia una compassió absoluta per la humanitat que habitava el seu barri. Tots i cada un dels drames que contemplava diàriament li semblaven motiu suficient per encetar una revolució del no-res i cremar-ho tot.

En Heikal caminava dret i amb estil. Feia un petit saltet, minúscul, gairebé imperceptible, que li donava un aire endimoniadament simpàtic, com si anés a arrencar per ballar una sardana. Ell, n’era conscient, i sabia que això despertava certa simpatia entre els autòctons. També entenia la seva llengua, precisament per això, va captar amb rapidesa el significat de les paraules que va sentir en tombar una obscura cantonada:

– Ep! Alto cagun-la-mare-que-ho-va-parir! Quiet aquí maleante!

En alçar la vista, en Heikal va veure un policia que l’amenaçava amb la porra tres metres davant seu. Va quedar aturat, amb les mans a les butxaques de la caçadora i el cigarro penjant dels llavis. No va dir res. Simplement es va quedar immòbil, suspès davant d’unes circumstàncies inesperades. Com s’atrevia, aquell porc, a tractar-lo de maleante? Es trobava davant d’una situació estranyament comuna: un policia amb falta de tacte. Era estadísticament probable que fos així, de manera que en Heikal de seguida va adoptar una posició respectuosa davant l’autoritat per tal d’evitar situacions indesitjables.

– Ets tu aquell que viu aquí – diu el poli assenyalant el portal número quinze del carrer Ocàs.

– No, senyor.

– A no? Així, haig de creure pura coincidència el fet que, just en el moment en què arribo a un edifici per atendre una trucada d’urgència per violència domèstica, et trobi aquí rodant?

– Senyora autoritat, jo no estic rondant. Torno cap a casa.

La resposta del policia va ser, primerament facial, formant una ganyota d’incomprensió i desaprovació, que va anar seguida d’algunes onomatopeies incomprensibles, però amb un clar contingut racista, per finalitzar, a una velocitat fenomenal, amb un moviment del braç dret caient en picat des de la seva possibilitat més alta, per allotjar la porra entre l’espatlla i el cap d’en Heikal, no sense pessigar-li abans l’orella d’una manera salvatge, i fer-li un espetec les cervicals, el so de les quals preocuparia un sord, caient damunt del genoll dret, aguantant el seu propi pes amb dificultats, fet que va afligir terriblement l’ànima de la víctima. Aquell primer cop va ser fatal, però no suficient per tombar-lo. Esperant rebre el segon cop, que definitivament ja seria el cop de gràcia, en Heikal va intentar pronunciar alguna paraula, sense massa èxit -va pensar-, ja que el resultat a les seves súpliques inaudibles va ser un altre cop, aquesta vegada al mig del cap, que el va fer perdre el coneixement definitivament, i per desgràcia, per sempre.

Més endavant la justícia descobriria, de la mà del policia implicat, que en Heikal era, contra tot pronòstic, cocaïnòman, maricó, musulmà, humanista, anticapitalista i amant de les llibertats en general, i d’algunes, molt en particular, fet que va propiciar l’absolució immediata del policia i la seva condecoració entre honors i copes de cava amb bombolletes daurades que pessigollejaven els esòfags de la infàmia, com qui es renta les mans a la pica després d’enterrar, al mateix jardí de casa, la mascota de la teva filla, morta per negligència domèstica. I tal dia farà un any… o dos.

L’únic camí…

No sabia què l’empenyia a saltar del llit a les tres de la matinada i vestir-se. Tampoc va ser capaç de comprendre quina mena d’impuls l’havia obligat a agafar les claus del cotxe, posar-se-les a la butxaca i carregar aquell mort embolicat amb una manta, que pesava molt més d’allò que un podia arribar a imaginar, al maleter. Va ser incapaç de trobar cap explicació del perquè, en el precís moment en què tancava el maleter i es disposava a arrencar l’automòbil, va pensar en aquell bat de beisbol abandonat en alguna caixa del garatge. El va trobar en una d’elles, sota unes lleixes d’alumini. Encara semblava nou, brillava i no tenia pràcticament cap cop. Sempre havia jugat amb pilotes de tenis. El va situar de peu al seient del copilot i va sortir rabent del garatge.

Es va aturar en un semàfor vermell, – prèviament n’havia saltat tres ja – però aquest cop ho va fer per liar-se un cigarret. El vermell va passar a verd i no va arrancar perquè encara no havia acabat el petit cilindre farcit de tabac. Era igual, no hi havia ningú al derrere esperant per reobrir la marxa. Va buscar l’encenedor en alguna butxaca dels pantalons i quan el va trobar va obrir la finestra i després va calar foc al piti. El semàfor tornava a estar en vermell, i ell va dir fill-de-puta, però no se’l va saltar.

En un d’aquests moments de la conducció en què un es posa introspectiu es va sorprendre a ell mateix de manera divertida i curiosa: no tenia ni idea d’on anava. Havia tombat per carrers però encara no s’havia perdut, reconeixia la seva posició en l’entramat urbà, i comprovava, a cada nova cruïlla en la qual havia de prendre una direcció, com totes les seves decisions l’encaminaven amunt. Sortia de la ciutat, s’enfilava cap a la serra, que comprimia tot el ciment que un és capaç d’imaginar contra el mar.

La desolació el va acaparar en aturar el cotxe en un mirador de terra en un revolt de la carretera. Una espessa capa de fums difuminava totes les llums de la ciutat i impedia distingir-ne els edificis emblemàtics. S’intuïa alguna torre de la Sagrada Família de manera fantasmagòrica, però no es podia distingir la diagonal de punta a punta, que semblava plena de fums i contagis pulmonars. Ell, a la vora del marge i de peu davant del cotxe encara amb els fars encesos, es mirava l’escena agafant el bat pel mànec amb la mà dreta i fent-ne repicar la punta de fusta, gruixuda i densa, contra el palmell de l’esquerra. Aquest moviment d’assassí a sou el brodava amb la serenitat d’un malalt mental que ha recuperat el seny per breus instants.

Va mantenir aquesta imatge durant molts minuts perquè li va semblar cinematogràfica, i, a ell, li agrada el cinema. Tenia la sensació que les circumstàncies li concedien algun dò i li va semblar creure fermament, que havia de respondre amb dignitat i responsabilitat davant d’aquest oferiment. Sense mirar enrere, es va endur la mà a la butxaca i va prémer el botó del maleter a la clau del cotxe. La cinquena porta del vehicle es va obrir amb un so pneumàtic deixant el contingut del maleter a la intempèrie, als peus d’un vessant molt empinat de Collserola. Ell, seguia sense moure’s. Ni tan sols mirar enrere. Reconeixia el soroll del maleter en obrir-se perfectament. Havien sigut incomptables caps de setmana a la Cerdanya, amb la dona i les dues nenes, i centenars de maletes i objectes carregats i descarregats una i altra vegada.

Va deixar el bat a terra, sense tirar-lo, acompanyant la gravetat fins al final, i es va girar. Els llums del cotxe l’encegaven però ara es podia veure el seu rostre. La barba de tres setmanes aportava un aire revolucionari a l’escena, i ell ho sabia. La pell fosca i la camisa oberta fins a mig pit li conferien un aire de persona de poc fiar, i ell ho sabia. Les botes descordades i els texans amples el feien sentir sòlid, pesat. Va situar un genoll al terra i es va cordar la bota de l’altre cama. Després va intercanviar la posició i va repetir el procés. Ara, se sentia fort.
Va abraçar el televisor Sony, que pesava com un mort i havia cobert amb una manta perquè no es malmetés la pantalla, i el va alçar amb una facilitat sorprenent. Li havia costat molt més introduir-lo al maleter. El va plantar al mateix lloc on ell s’havia situat dempeu abans, encarat cap els fars del cotxe. El vidre de la pantalla brillava il·luminat pels fars de xenó. Es va acostar al cotxe i va activar les llargues. Encara brillava més. S’ho mirava des de l’interior del cotxe i se sentia satisfet. Li aflorava un orgull genuí que el feia sentir papallones a l’estómac, les mateixes que havia sentit el dia que havia nascut la seva primera filla.

Va restar dinou minuts dins del cotxe, ni més ni menys, mirant el televisor. Recordava aquells cinemes americans, d’estiu i a l’aire lliure, on es miraven les pel·lícules dins del cotxe oferint una intimitat màgica als assistents. Ell i la Joana no havien tingut aquesta experiència durant el seu festeig. Pensar en perdre la virginitat en un d’aquests cinemes el fa somriure perquè se n’adona que sent nostàlgia d’un fet que no ha viscut ni experimentat mai, i la culpa de tot això és la televisió. Feia anys que ho intuïa.

Totes les converses que no han tingut ells dos, a les nits, un cop les nenes ja dormen, són culpa de la tele. Tots els polvos que no han fotut són culpa d’aquella sèrie aburrida i estúpidament tràgica que la Joana segueix amb devoció a altes hores de la nit. Tot allò que no ha pogut explicar a la Paula i a la Berta és perquè la televisió ja els hi ho havia mal-explicat abans. Tot els desitjos de les dues petites són perquè la puta tele els ha dit que han de desitjar allò. Totes les preferències de les seves filles, quan siguin adolescents, estaran tallades pel patró que els ha ofert i innoculat la televisió: els agradaran homes de cap buit sense pèl al cos, amb gomina al cabell, brandant membres, sense pèl també, com qui exhibeix un tresor amagat dins d’uns pantalons estrets.

Tot allò que la seva família no serà, o deixarà de ser, serà vehiculat per cable fins al receptor de televisió de casa seva i els fondrà les retines i el cervell i la dignitat i la sort i l’amor i totes la ganes de tot i de res.

Resoldre tot això és tan fàcil com fer un crit de guerra a altes hores del matí, en un tombant de la carretera de Collserola, i canalitzar a cops de garrot, tot allò que no vols ser, contra la pantalla perfecte, plana i lluent, fent-la esclatar en mil bocins, retornant a la societat tot allò que no volem ingerir per força en forma de vòmit compulsiu, per dir que, si la televisió és cultura, nosaltres no volem aquesta cultura. Nosaltres no volem aquesta merda infecte. Nosaltres no volem l’invent més estúpid i inútil que l’home ha sigut capaç d’inventar.

De tontos i caixes

El presentador-moderador del debat no es troba còmode amb les seves responsabilitats. No sap fins on fer arribar el dret a la llibertat d’expressió quan té una taula farcida de tertulians més aviat antidemòcrates, i tampoc entén el perquè de tot plegat. El mantra dels seus superiors és que aquests tertulians aporten quota de pantalla. El moderador sap que només moderarà en funció de l’elasticitat de la seva llibertat de pensament, que té un límit. I el límit el coneix, el té molt clar. I també té molt clar que els sis personatges abjectes, tres a cada banda, ompliran la seva bossa escrotal amb una facilitat sorprenent.

El moderador va estudiar periodisme per casualitat. A l’hora d’escollir estudis, va optar per sortejar les tres opcions per les quals aplicaria de manera totalment atzarosa: biogenètica, comunicació i audiovisuals, periodisme. Va tocar l’última. Les seves notes eren massa mediocres per accedir a les dues primeres. Amb una resignació entusiasta es va convèncer que el seu futur era el periodisme, però aviat va veure que aquest camí no deixaria altra alternativa que vagar com un peix mort a la deriva pels canals d’informació. La seva economia familiar dependria exclusivament de la voluntat circumstancial dels accionistes majoritaris o del govern de torn. Assumit això, va descartar tots els principis apressos a la facultat de periodisme, i es va llançar a l’aventura del gran teatre de titelles que és la caixa tonta. Per sort, era un home, i va poder evitar l’extorsió sexual com a moneda de canvi i de favors dins de l’entramat televisiu. L’entristia veure com les seves companyes no podien evitar tal extorsió. L’entristia veure com el director d’informatius cridava: “estem en antena” i la becària encara era sota la taula del presentador, eixugant-se la comissura dels llavis i marxant ajupida per no entrar dins l’angle de la càmera. L’emmalaltia veure com les grans tertúlies polítiques es farcien d’individus del món de la faràndula, actors, catedràtics i escriptors de novel·les per a tietes de comarca.

Tot això creuava el seu cap, un passat llunyà que no acabava de veure definit, i un futur incert, tan incert com la tertúlia que es disposava a moderar. La quantitat de bòtox i d’operacions estètiques indiquen la decantació cap a la dreta més rància: a més bòtox més a la dreta. Per altra banda, l’absència de plàstica facial, no és signe ni senyal de  gaire res. Si el tertulià duu americana de pana pots estar segur que és un fervent defensor de la transició i la monarquia amb un discurs d’esquerres tan intens i profund com l’anunci d’estrella damm. Si el convidat arriba amb americana i corbata, – asseu-te, agafa’t fort i intenta mantenir la compostura –  doncs no ha vingut aquí a fer política sinó a seduir alguna rival política amb masses operacions estètiques per mantenir la seva dignitat com a persona. Els hi agraden les persones sense dignitat; els seus iguals. Si, pel contrari, el convidat té menys de trenta anys – tremola – doncs aquesta persona no ha rebut educació, sinó doctrina.

A pocs minuts d’entrar en antena, el moderador recorda amb una contracció facial aquell presentador, que un bon dia va perdre els nervis envoltat de feixistes casolans i va cridar: Prou! Prou! Prou! Expulsant els convidats del plató televisiu. Ell, no vol una escena d’aquestes característiques. Ell, no vol res. Ell, pobre desgraciat, es conformaria ara mateix amb ser un analfabet sense estudis, handicap que li permetria, ara mateix, no ser on és.

L’operador de càmara li llança el senyal: 1 minut i en antena. Ell, trasllada l’ordre als tertulians, que acte seguit ordenen els seus fulls, asserenen el rostre i abandonen la conversa sobre contenidors cremats per bàrbars, degenerats i, probablement, algún dels seus fills.

– 3, 2, 1… en antena! – Quan el nostre moderador s’alça i crida: Prou! Prou! Prou! He dit que prou! I rebenta un got de vidre ple d’aigua i de cul gruixut al cap del pobre tertulià que té a mà dreta, que, tot i tenir una cortina de sang que li raja pel cap, comença a enunciar les grandeses del seu programa electoral, abans que algún altre tertulià el titlli de farsant i mentider o comediant.

Sunset Crush

La sèquia baixa per la riba dreta del riu. A mig poble, queda soterrada per aparèixer altre cop, gairebé un kilòmetre més avall, a la riba esquerra. Aquí és on comença el camí que faig cada vespre. És l’única hora del dia en què surto de casa. M’agrada veure com es pon el sol i tornar sota la tènue foscor que encara no és foscor del tot. Em poso trist i em sento bé, com un disc de Mishima però sense les ganes de rebentar-te el cervell d’un tret, però sobretot, penso. Caminar em fa pensar, i si no caminés, probablement no pensaria. Per això camino. A vegades també penso que camino perquè penso, és a dir, quan estic immers i capficat en els meus pensaments no me n’adono que estic caminant, no em suposa cap esforç. Faig passes automàtiques fins que de sobte, no se sap com, arribo a algun lloc.

A vegades, també, estic tant ensimismat en els meus pensaments que em distrec amb molta facilitat i no saludo la gent que em vaig creuant pel camí. Alguns m’ho recriminen, saluden més fort, quan aleshores els sento i retorno una salutació distreta i a deshora, que sembla més molestar-los que no passar calmar les seves ànsies de cordialitat. Aquest alienament meditatiu pot tornar-se perillós en alguns trams del camí, allà on el voral desapareix, deixant com a única via practicable la mateixa calçada que els cotxes. Durant l’ocàs, això és perillós, perquè els cotxes tenen menys visibilitat i poden no veure’t i xafar-te, o malferir-te o obligar-te a saltar a la sèquia o pel marge per no ser envestit. Però tot i conèixer els perills dels camins que transito, a vegades, és inevitable evitar els accidents.

Aquell dia, distret per un núvol rosa que canviava de forma molt ràpid, vaig veure’m, de cop i volta, en la trajectòria d’un cotxe conduit amb poca destresa. No vaig reaccionar perquè ni tan sols vaig sentir el cotxe apropar-se, ni molt menys, el vaig veure. Era un híbrid. Sienciós com un motí. Les llums van encegar els vidres de les ulleres i en comptes de rebre un cop vaig notar una ventada que em despentinava i un sotrac sinistre, sec i apagat. El cotxe havia aconseguit esquivar-me i havia caigut a la sèquia, de morro, clavat i cobert d’aigua fins a mitja altura de la porta. Era preciós. La posta de sol refulgia en el gris platejat del l’automòbil. Era rosa i vermell i groc. Semblava art subversiu firmat per algun artista de comarca amb poca projecció però amb molt de caràcter. Semblava una bona imatge gràfica pel cartell del Primavera Sound. Vaig fer una fotografia, la vaig filtrar per instagram i la vaig compartir: “Sunset crush”. Aleshores quelcom em va distreure de la meva connectivitat social: uns crits apagats entre la remor habitual de l’aigua, una cacofonia analògica i primitiva. – Merda, el conductor!- Vaig acostar-me a la vora de la sèquia. El pilot havia aconseguit baixar la finestra del vehicle, desfer-se del cinturó de seguretat i intentava, sense èxit, aferrar-se al mur de pedra que confinava l’aigua que l’empenyia amb força cap dins del vehicle altre cop. El vell demanava auxili desesperadament. Hi havia un metre de distància insalvable entre la finestra del cotxe i el mur. L’home era incapaç de passar d’un lloc a l’altre sense ser endut per la corrent. Em va veure la cara, – salva’m, salva’m! – vaig situar l’estómac sobre el mur i vaig allargar el cos per donar-li la mà, -noi! Noi! Ajuda’m! –  va ser aleshores, al sentir la seva veu clara i nítida, i al distingir una cara desfigurada per l’espant i la mort imminent, quan vaig reconèixer al vell: era el senyor Dionís i el tenia agafat per una mà. Senyor Dionís! Treu-me d’aquí! – repetia ell sense parar -. Però ep! Alto! Un moment! No era aquest mateix senyor Dionís, que el meu avi m’explicava que un dia li havia dit: el teu pare (el meu besavi) era un traïdor, es mereixia morir, però tu, Marcelí (el meu avi), tu, ets un covard. Només els covards sobreviuen a la guerra. Mentre visquem al mateix poble, no hi seràs mai feliç aquí, rojo!

Aquest mateix, era el senyor Dionís, sí. A qui vaig fer-li un passi-ho-bé amb la mà ben oberta i agitant-la amb força, perquè pogués veure que almenys algú s’acomiadava d’ell entre glopades d’aigua. Arreveure cacic fill-de-puta! Arreveure valent!

Va ser aquest, potser, el primer signe d’empatia social que mai ha mostrat un modernet envers les injustícies del món? – Merda! – va dir el net d’en Marcelí – he arruinat, amb fangs i fongs de la sèquia, la camisa talismà dels concerts per intentar salvar aquest imbècil… I abans de treure-se-la, ho va compartir amb la comunitat digital, que va quedar consternada.

 

 

Una gran muntanya, una gran oportunitat

 

Image

 

Iberpotash és una empresa innovadora. Dimecres passat presentaven un documental anomenat “Una gran muntanya, una gran oportunitat”. Hi vam anar. No ens van deixar entrar. No érem a la llista de convidats.

Aquesta muntanya, denominada diminutivament com el runam del Cogulló, que per la justícia és un delicte ambiental, per a ells és una oportunitat, manifestament econòmica. Així que, trencant motlles, van muntar un congrés d’economia i sostenibilitat. Senyors amb corbates, esperant a la seva cadira el torn adequat per practicar la felació adient a un altre senyor encorbatat, amb més honors al servei del capital. En termes de pornografia anglosaxona, l’ejaculació col·lectiva s’anomena bukake, i això, n’era un de molt sofisticat, en tota regla.

Es veu que tenen un projecte turístic per a la muntanya de sal. No està molt clar quin, per què no he pogut veure el documental, però he sentit veus que diuen que es podrà pujar a la muntanya, i tornar a baixar, amb jeep. Ja friso per poder viure aquesta experiència que probablement trencarà la monotonia de la meva vida ociosa i sense rumb. El tedi fuig corrent davant d’una proposta com aquesta.

Fa uns dies vam acompanyar a uns quants membres de l’associació catalana d’ambientòlegs a fer una visita a la muntanya de sal. La seva cara d’espant anava en augment a mesura que els experts de la plataforma ProuSal desgranaven una tirallonga infinita d’informacions aberrants, incompliments de la legislació vigent en matèria ambiental, valls mortes, visions compromeses per a la salut mental dels amants de la natura, solucions ridícules a catàstrofes chernobilianes, a problemes de proporcions monàrquiques. La sal de la muntanya absorbeix tanta humitat atmosfèrica, que alguns dels assistents amb lents de contacte van començar a tenir problemes de sequedat ocular. Les mucoses humides dels nostres cossos anaven perdent fluids ràpidament. Si per algun motiu alguna parella d’assistents hagués volgut fer l’amor en el marge d’un camí, haurien trobat dificultats, comprometent sèriament l’epidermis dels seus òrgans sexuals.

Amb tot això, i molt més que es podria explicar, no es pretén insultar a ningú ni denigrar la seva dignitat. Ni molt menys, doncs resulta curiós constatar que la quantitat infinita de causes perdudes en aquest món produeixen l’efecte d’inhabilitar la capacitat per personificar aquest odi en una llista negra. Perseguir noms no serveix de res perquè tots són una mateixa persona, una mateixa idea. Acumular diners, es planteja com una màxima sagrada i divina inqüestionable, que s’ha incorporat a la biologia de la societat com un gen essencial. Sí és cert, que més amunt s’ha mencionat certa pràctica felativa, doncs no es pretén tampoc denigrar aquesta icona occidental tan lloable i necessària, sinó més aviat establir i delimitar una incògnita similar a la del gat de Schrödinger. Al no poder entrar a la sala on tenia lloc el debat d’altes mires sobre economia i medi ambient, per veure tot allò que allà succeïa, totes les possibilitats són vàlides. És més, totes són certes, de la conspiració a la felació. Del compromís ambiental a la destrucció global.

És per això que hagués sigut interessant poder explicar el projecte turístic o la sorprenent proposta de refinar els milions de tonelades de sals abocades per convertir-la en sal de consum d’alta qualitat. M’hauria agradat poder sentir que aquesta sal es comercialitzaria amb un conveni de participació amb els monjos de Montserrat que posarien la imatge i el logo per comercialitzar amb èxit un excedent de l’activitat minera-industrial. Podrien, inclús, presentar-ho com una relació multicultural d’entesa de religions i pobles oprimits del món. Una empresa d’Israel col·laborant amb una empresa catalana i catòlica. Però tot això no és possible. L’únic possible és seguir observant un paisatge distòpic ple de contradiccions profundes, susceptibles d’amenaçar convivències locals i abastiments d’aigua a la ciutat comptal. Però la distòpia no ha de ser sempre negativa. En termes estrictes, la distòpia planteja, simplement, un futur diferent de l’actual. Tot recau en com serà aquesta diferència. Tot recaurà en la influència variable, sempre injustament insuficient, de la societat civil i del sentit comú.

 

Salmó, pèsols i patata

Saber que tens temps per cuinar, tranquil·lament, al vespre, després de treballar, estimula l’estima per les coses quotidianes, tan necessàries per sobreviure. Dilluns treballo fins tard, dimarts vaig al gimnàs i no arribo a casa fins les nou passades. Dimecres em toca anar a buscar la nena a l’escola de música i plega a dos de nou. Però dijous. Dijous sí. Els dijous tinc temps per anar a comprar, triar el menú de la manera més capritxosa possible, tornar a casa i cuinar amb paciència, música i vi. A vegades, inclús, em lio un porro de maria i tot adquireix uns colors, unes olors i uns sabors fascinants.

Com cada dijous, he sortit de la feina tot passant pel mercat i he adquirit salmó, pèsols frescos, que semblen gegants i boníssims, i he comprat les patates més cares que he trobat. Tot junt, cuit al vapor. Sembla senzill; sí. Ho és. Però no hi ha cosa més grata que el vapor. Conserva el gust natural de les coses. La sauna de les verdures. L’essència. La seva gènesi original: el gust de la natura. És laboriós treure els pèsols de la baina, no difícil, si no llarg i lent. Una feina poc productiva que et proporciona uns pocs pèsols. Acabades de tallar les patates ho disposo tot a la safata que va damunt del vapor, en fila, els pèsols a una banda, les patates a l’altre i el salmó al mig fent de margeres perquè els pèsols no s’escampin per tot arreu. Blanc, rosat i verd, un trago de vi mirant al sostre, un glop de vi egoista i vanitós, m’acosto el porro a la boca, l’encenc, pipo i, aleshores, en aquell precís instant d’alienament i galàxia, entra ella per la porta:

– Hola! – una salutació projectada des d’un somriure que encara no veig, però que sé que és allà i ja em molesta. Un hola que desprèn un optimisme malaltís, repugnant i penso com és possible que la molt puta s’atreveixi a dir hola.

– Amor! Quina bona olor que sento! – i què en sabrà aquesta d’olors, sinó sap diferenciar el safrà de l’Afganistan del de Pakistan. I això d’amor? Quins collons que té.

– Què tenim per sopar? – i ja porta pronunciades sis paraules i encara no ha creuat el rebedor. Imagineu-vos com de pertorbador pot arribar a ser un sopar cara a cara.

Ja està. Tot és qüestió de segons. Tant ràpid que tardes mil vegades més a pensar-ho que no pas a notar-ho en les teves carns. És fascinant el poder de convicció d’una dona, almenys de la meva. Ens breus instants he perdut la il·lusió pels pèsols, el salmó, les patates, el vi i el porro. Sobretot el vi i el porro. Les drogues no semblen ser un camí en l’infern emocional del matrimoni. La meva dona m’instiga a creure obstinadament, i a contra cor, en una violència de gènere justificada i merescuda, capaç de satisfer l’intel·lecte més exigent i pèrfid. Potser per això segueixo aquí. L’amor el vaig deixar anys enrere, limitat a un parell de mitjons fets a mà amb llanes de sud-amèrica i algunes calces perdudes sota un llit de solter, en un pis a l’extrarradi. Que follin a la puta eixample del mig, el triangle d’or, i la vida suposadament burgesa i trufada de plaers!

– Salmó, pèsols i patata. La nena és a la seva habitació… llegint. O això m’ha dit abans… – i deixa caure la pala per manipular aliments a la pica, com un déu qualsevol tira al seu fill bastard per l’abisme de l’Olímp.

– Ves-me posant una copa de vi, amor… – i els què encara creuen en la humanitat no saben que sense alcohol, no hi ha classe mitja.

 

 

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.